RAMÓN LLULL Y SA LLENGO MALLORQUINA per don José A. Ripoll Fé

En es temps actual que mos ha tocad viure, mos invedex un trist sentiment de tortura intelectual, cuant comprobam una mudanse de sa verdadera històri mallorquina escrita ja fa molts de sigles que canta sas realidads, testimònis y llegats dès nòstro passat, que rivalizan emb sas teorías de Cataluña que ha prodigat una falsa històri sobre sa nòstra llengo y sa nòstra pròpi térra, q’han arribat a calà fondo dins s’embent de certa classe de ciutadà mallorquí indigna de tan honorab.ble nòm. Per una part, un passotisme acomodetiu qu’acepta frivolement sas falacies embeucadoras d’ets aprofitats, moltes vegades desconexedós de sas singularidads filológicas de se gran importanci científica de sa nòstra llengo. Altres per meliciosa ignoranci y altres y en general per s’egoísme d’arribà a cobrà cualque còsa d’es millons que repertex, no sòlament Cataluña per propagà sa seua llengo que may havía’stad sa nòstra, sino també sa pròpi Comunidad malloquina a favó d’es català, ò també alguns per conserva es seu càrrec polític Per aquests motius perdem lo més sagrat que pot tení un pòbble: sa seua identidat y es seu patrimòni cultural. Hem torssat llestimosament es récte camí seguit per seculà tradició durant tota sa nòstra vida pasada, per elegí es cami injust de sa falsedad y s’estultici més llestimosa, distorsionant sa veritat. Molt antes de q´èxistis Cataluña, còme entidad política (ja q’eran vuit condats independents, que varen jurá vasallatge, obediènci y fidelidad y pagaban drets feudals a France), existía ja es Reine de Mallorca y molt antes de qu’aparesquex sa noció de literatura catalana, existían ya sas ensoñacions y cobraba fama s’obra inmensa y universal de Ramón Llull y molt antes d’aquestas fetchas, a s’añ 902, come consecuènci d’es desmoronement d’es Califato de Córdoba, Mallorca va acoí molts d’es seus sabis, poètes, filòlecs y juristas, dexant testimòni d’aquella cultura y de sa cual se va podé servi en Ramon Llull, debud a sa seua inquietud estudiosa. Mentres tant lo q’avuy anomenam Cataluña eran es Condads Carolingios, Septimania o Marca Hispànica (Marca significa “terreno fronterizo”) y fixemos bé que s’anomenava Hispánica y no Catalana. Es nòstro sabi mallorquí era fiy de Ramón Llull, natural de Montpeller (casat emb María Heryl) que va arribà a Mallorca, emb motiu de sa reconquista, acompañant a n’el Rey Jaume I a bordo de sa carabèla real. Varen tení descendènci (Ramón Llull fiy) que nesqué a un carré a prop de s’iglesia de Santa Eulari a hon va essé batiat día 25 de decèmbre de 1235, aquell infant que un día sería conegut mundialment còme “Es Doctó Iluminad”. Sa seua infanci se va desarrollà jugant emb alegre algarabía y estudiant emb amics mallorquins y còm es natural xerrava emb sos seus amics es lletí vugà o sigui es mallorqu. Va essé Llull emb sas seuas obres, s’iniciadó de sa literatura mallorquina. Llull cóme fiy de sa seua tèrra, va escriure emb Mallorquí librement emb unas características puramente mallorquinas que no admeten discusió. Posteriorment va escriure emb Arabe y Lletí. (Tant Barcelona còm es catalá no estaven en es seu pensament ni les cita en sas seuas òbres)) Aquestas veritats històriques, no s’enseñen a sas escòles, sino tot lo contrari. Passada sa seua infanci, tocà a sas pòrtas d’es seu cò s’enemoremen y va contrèure matrimòni emb una al-lòta mallorquina s’añ 1257 anomenada Blanca Picañ de sa cual tendrie dos fiys Domingo y Magdalena. Hòmo de profundes inquietuds, se va sentí dominat per una profunda crisis espiritual cuand corrien ets añys 1263 y 1265 intentant sustituí sa seua vida mundana per sa cridada vocacional y se entregà a una vida de penitènci y santidad. Continúa sa seua fecunda obra escrita, y a s’añ 1271 escriu una obra preciosa “Art abreviat de trobà SA varitat” Hem resaltad s’artícul mallorquí, usad per part de Ramón Llull. Aquests artícles ES y SA, anomenat “salat” que no es sino s’article llatí “ipse, ipsa, ipsum”, riquesa filológica que RamónLllull emplea y que diferencia es mallorquí de totas ses altres llengos romàniques, el trobam una vagada més en es seu llibre “Desconort” cuant diu “e sentí del mon SA vanitat” . S’añy siguent, sent mes fòrta sa seua vocació y propòsa a sa familia entrà en religió, dexant podés a sa seua dòna demunt s’hesienda y dexant còme procuradó a Pedro Gaucerando y se retirà còme ermità a sa montaña de Randa, ahon escriu una de sas seuas mes famosas òbres “Llibre de contemplació en Deu”. Des de es seu retiro fundà a Randa y a Miramar de Valldemosa es Col.lègis de Llengos Orientals. En 1270 escriu “SA doctrina pueril” empleant es nòstro article mallorquí. Des de Mallorca partex de cap a Montpeller, visitant es nòstro rey Jaume II. Viatjà per Roma, París, Túnez, Génova y Viena. No se cansa d escriure conseguint una intènsa fecundidad literaria. Trobantse a París, s’añylop 1311 dicta “SA vida coetánea” a un mònjo mallorquí de s’Orde des Cartujos de Vaubers (París) que es un document des mallorquí des seu temps que fa indiscutible sa vitalidad de sa seua llengo. Es motiu d’es seu aprendisatge de sa llengo àrabe, no va esse només per dirigí ses escòles de llengos orientals de Randa y Miramar de Valldemosa, a hon asistían misionés de diferents parts del mon, sino per eczerci sa seua gran labó de predicàdó de sa fé católica entre ets infeèls musulmans, lo cual ly va produí triste respòsta per part d’es seu auditòri a Bujía ahon es fracàs va esse per ell d’una profunda tristó, sufrint dolorosos còps de bestó y agafat per sa seua llarga barba blanca, arrastrad p’es trispòl. Vegent que sas seuas fòrces l’abandonaban se retirà a sa seua Mallorca y a s’estiu de s’añ 1316, abandonà aquest mon. No hem trobat cap referènci històrique que demostras una permanènci a Barcelona, ni cap alusió seua de que escrigués en català. Es més; en es Pròlec d’es Blanquerna, diu clarament que treduex d’es mallorquí en es valencià. Emb mallorquí, va xerrà per primera vegada SA FILOSOFIA emb sa llengo mallorquina, certament grandiosa y magnífica. S’Enciclopèdi francesa Larousse, definex en Ramón Llull, còme “Filósofo catalán nacido en Palma de Mallorca” Grave erró Yo crec sensa pò d’equivocarmé q’es nascuds a Palma de Mallòrca son ben mallorquins. Hey ha que tení en conte q’aquesta Enciclopèdi va esse editada a Barcelona, sufrint reformes no molt fiables. En ocasió de sa mòrt de D. José Manuel Lara, fundadó de s’Editorial Planeta, sa revista “Pronto” li va dedicà es coleccionabble nº 86 de “Vidas interesantes” y entre altres c’òses diu textualment: “En 1949 fundó la Editorial Planeta y en 1967 comercializó la Enciclopedia Larousse escrita por jóvenes intelectuales de izquierdas de los años sesenta” Es mallorquins-baleas q’han renegat, de forma inexplicable, de sa nòsta pròpi llengo mallorquina, pentura no l’han sabuda valorà. Sensa cap dupte, per ignoranci ò per egoísme. Donarem a conexe alguns datos històrics. S’añy 1840, es mallorquí-baleà va essé reconegut idioma per Sa Real Acadèmi de Sas Bònas Lletres de Barcelona. Lo que avuy despreciam va esse reconegut p’ets intelectuals catalàns. S’añy 1928 s’Acadèmic mallorquí, nescut a Campanet, D. Llorèns Riber Campins va prende possesió d’es títol d’Acadèmic de Sa Real Acadèmi Españòla de sa Llengo, precisament per sa Llengo mallorquina, dexant ben clara sa seua esplendorosa existènci. S’añy 1959 Sa Real Acadèmi de Sa Llengo va prende s’acòrd corporatiu de reconexe còme Llengo pròpi de sas Isles Balears es Mallorquí-Baléà emb igual categoría que sa Valenciana y sa Catalana (B:O: de sa R.A.E. número corresponent en es mesos de septemnre a desembre Tom 39 cuadern 158 pág 49). Y ara una fetcha molt més recent: s’añy 1980 se va celebrà a Palma de Mallorca es XVI “Congés Internacional de Llingüística y Filología Romànicas” an es cual varen asistí especialistas llingüístes de tot el mon, y salvo una ínfima minoría ets asistents se varen pronuncià a favó de que sa Llengo xarrada en aquestas Islas es es Mallorquí Menorquí, Ervissenc y Formenterenc. ¿Es posible que tanta grandesa pugui esse despreciada? Es pòbble baléà acepta emb satisfacció tot cuant pregone Cataluña. Heu tragam tot. No consultam may sa nòstra verdadera històri. Despreciam sa nòstra tradició tan estimade. No mos interessa emb absolut sa nòstra antiga cultura y s’antiguedad de sa nòstra llengo. Ya es romans l’anomenaven “Balearicum eloquium”. Aceptam es sacrilègi de qu’es sabi mundialment conegut Ramón Llull, es català, però may sab, cap catalanista, en a quin carré ni ahon va nexe ni ahon, va esse batiat. Veném de mala manera sa nòstra dignidad còme pobble. Despreciam sa sang derramada pes mallorquins cuant sas tròpes d’es Capità Bayo porcedent de sa Generalidad de Cataluña, va intentà s’añ 1936 conquistà Mallorca en es frente de Manacò; avuy elzo regalam tot, tèrra, llengo, dignidad y amor pròpi, mentres ells se freguen sas mans emb alegria vegent lo fácil q’heu han lograt, creant en es q’estimam sa nòstra tèrra, un problema que no té cap dret a existí. Sa pau idílica d’es Monestèri que sempre havíam escrit emb CH final (Lluch) el mos han canviat por Lluc, que es un nòm pròpi de persona, per lo tant avuy en llengo española hem de di “Monasterio de Lucas”. Igual ha sucseit emb infinidad de pobbles de Balears, convertits a sa caligrafia catalana. Y es nòms d’es carrés tradicionals de Palma? Igual; y tots tan tranquils. Es una desgraci irreperabble q’ha caigud demunt sa añorada tèrra balea a causa de sa codici de Cataluña y sa conducta de cèrts islencs. Tèrra que debut a sa glòri de descendí de reis, agrava més sa desgraci que sufrim si mos comparam emb Cataluña que no ha arribad més q’a condat. Sa nòstra veinada France protegex emb tot rigor sas seuas llengos regionals minoritaris, que son moltes, perque constituexen un patrimòni cultural y filolològic digne de conservà. Aquí, a ca nòstra, te fan pagá una multa injusta y humillant per no rotulà en catalá, y empleà sa teua pròpi llengo oficial de tots ets españòls. Hey ha mentalidads vertederament cruèls y inhumanes. Cataluña s’aprofita de totas sas tèrras, que té a pròp, per catalanisarlés a pesà de que may hey hagi dominad ni política, ni territorial, ni socialment parlant, per eczemple sa nòstra tèrra mallorquina, també es Rosselló, que la anomenan Cataluña Nort allà’hon a sa seua capital Perpiñà están construits ets antics castells d’es Reys de Mallòrca, Podríam també cità sa localidad sarda de s’Alguer que Cataluña sa la fa seua, cuand precisament va ese poblada per aragonesos, mallorquíns y mahonesos. El Papa regent Bonifaci VIII va expressà es seu desitx, s’añ 1297 que s’Alguer passara a formà part de sa Corona d’Aragó mentres reinava Pere IV anomenat Es Seremoniós. Es nòstro rey mallorquí Jaume II va iniciá s’añy 1353 sa conquista de s’Alguer, juntament emb so rey d’Aragó Pere IV. Aquests dos monarcas conoxían sa gran importanci estretègica d’una zona, qu’ademés estaba ben fortificada. A partí d’aquell moment, s’Alguer se va converí emb una colónia aragonesa y mallorquina. Parex essé que s’Alguer, celebre cada añ, s’arribada d’es catalàns a s’añy 1353. No varen arribà may ni existían còme formació política. Cuánta falsedad fa fé es desconoxement de sa nòstra històri En cuant a Sa Sibila llecgim en es diari EL MUNDO de fetcha 31 de matx de 2009 que aquest cant se pòt escoltà a sas iglesis mallorquinas y també a s’Alguer (Ahon ly varen dúu es mallorquin que la conquistaren, segons s’històri q’acabam d’explicà). Adamés porem añadí que debud en es Concili de Trento (1545 – 1563) mos hem de sentí orgullosos es mallorquins qu’estimam sas nòstras tradicións y sa nòstra llengo (que may havía’stad sa catalana) ya que si bé, va abolí es cant de Sa Sibila, sin embargo va permete per privilègi especial que se segís cantant a Mallòrca. (També hem sentit a dí sa falsedad de que Sa Sibila va arribà a Mallorca desde Cataluña). Antes de que s’Iglesi mallorquina se tornàs catalanista, en gran perjudici per ella, sa Sibila estava y continúa’stant escrita en mallorquí. Per eczemple sa primera estrofa diu: “Es jorn d’es juduci serà p’es qui no haurà fet servici”. Si estàs escrita en català diría “ …p’es qui no haurà fet servei” . Lo cual no rimaría emb judici. Llecgim, ò sentim a dí sa falsedad de que “El Rey en Jaume mos va dúu sa llengo y sa relligió”. En cuant a sa nòstra llengo existía ya desde feye varios sigles, y el Rey en Jaume era natural de Mpntpeller. Tresledem s’històri a épocas de dominació de varies cultures fenicis, grècs, etc y jà molt posteriorment a s’añ 125 a.de C. que se xerrava es llatí vulgà, ò sigui mallorquí dominant en Quinto Cecilio Metelo. En cuant a sa relligió cristiana mallorquina direm que ets árabes adamés de respectarmós sa nòstra llengo, mos respectaren sa nòstra relligió. No’ls importaba còm xerravem ni còn resavem. Procedían d’unas tèrras àridas y arenosas calcinadas p’es sòl y a España varen trobà elements per desarrollà sas seuas fantasias poéticas y es cultiu de ròsas y clavells, fent siquis y conductes d’aigo per regà y alimentà es baños árabes. Una de sas rahons que tenim per afirmà que sa relligió cistiana no va desaparexe de s‘Isla emb sa presenci árabe, es s’existènci de sa Còva de San Martí d’Alcudi ahon se reunían es cristiàns mozàrabes. Afirmam que sigles antes de q’arribàs Jaume I a Balears ja practícavam sa religió pròpi d’es cristians, debud a que elevat a Emperadó Teodòsi s’añ 379 de s’era cristiana va convertí a Balears còme Provinci Romana y a s’añ siguient la va nombrà Cristiana. ¿Per qué ets enemics de sa nòstra llengo y de sa nòstr’històri no estudiau un pòc antes de xerrà? També hem de tení en conte es descubriments de reliquias paleocristianas a diferents llòcs de sas Balears que datan d’es sigles V y VI, y sa Carta Encíclica que dirigex es famós bisbe Severo de Menòrca s’añy 418 a tots es bisbes y diàques de Mallòrca y d’Ervissa, tot lo cual mos evidencia que Jaume I no mos va dúu sa relligió. Antes de q’ell arribàs, ja la teníam ben formada a sas Balears. “Los mallorquines hablan una lengua que es tan antigua como el inglés y más pura que el catalán o el provenzal, sus parientes más cercanos. Robert Graves. Tema Històri. Seudónimo: Formentó Primer pemio de Historia. en el III Certamen Literario sobre la Lengua Balear organizado por s’Acadèmi de sa Llengo Balea el día 27 oct 2012 José A. Ripoll Fé